S’han cremat els ninos!

Doncs sí, al final ho han aconseguit! Feia mesos que a casa gairebé no es parlava de res més que no fós la flama del Canigó. Com a tècnica de Festes, la mama era l’organitzadora de tot el cotarro, i el papa, pel fet de ser un 3 en 1 (regidor, esportista frustrat i bragas -o calcetes- de la mama), el coordinador de l’operatiu que havia dur a Alella el foc de sant Joan des de la Catalunya Nord.

Així les coses, Alella, Vilassar i Cabrils hauran encès les seves fogueres amb les teies que una colla de maresmencs indòmits hauran portat directament del Canigó després de recórrer prop de 170 quilòmetres en 21 hores, a peu i en bici.

L’expedició –formada pel papa, en Jordi Serrano, en Jaume Teixidó, en Kiku Mach, en Motoret Babra, l’Edu Rovelló, en Ramon Llibre Lluquet i en Marc Prenyanosa-, va sortir a quarts de dues de diumenge de Vilassar de Mar i a mitja tarda ja era al refugi de Cortalets, a punt per iniciar l’ascensió. L’ambient recordava les Rambles: cotxes, tendes de campanya i gent pertot.

A empentes i rodolons, els nostres protagonistes van fer-se un lloc dalt del rocam. Hi havia tantes persones ajaçades i entaforades entre les pedres que més que una escena alpina recordava les platges de la península Valdés en època de reproducció dels elefants marins (val a dir que alguns comentaris dels mascles allí concentrats sobre el fred que hi feia i les maneres de combatre’l amb l’escalf humà d’altres congèneres contribuïen a reforçar encara més aquesta imatge).

Dalt del cim, els darrers raigs del sol il·luminaven la catalana terra des de Salses, a tramuntana, fins a la plana empordanesa, i més enllà. Tot va ser una: pondre’s el sol i lluir el far del Cap de Creus. I així, abrigant-se cada cop més fins a exhaurir les existències de roba i taral·lejant L’estaca de Lluís Llach i altres cançons cumbes d’Esquirols, va fer-se mitjanit. Aleshores va fer-se el silenci i tothom es va alçar per entonar els Segadors en un acte de plenitud nacional únicament deslluït pel pas d’Espanya –l’Estat opressor- a les semifinals de l’Eurocopa.

Un cop encesa la flama, la torba s’hi va abraonar. El papa va recordar-se de les calderes d’en Pere Botero, però els membres del grup tenien referències menys infantils i molt més sinistres: Mordor. Cames ajudeu-me, la comunitat de l’anell va escolar-se amb rapidesa costes avall per la xemeneia del Canigó fins a fer-se fonedissa. Com els fallaires de mossèn Cinto, quatre hores més tard el grup compareixia sa i estalvi en el refugi dels Estables, pujava a les bicicletes i es llançava a tomba oberta per la pista forestal que mena a La Presta. I d’allí, ja per carretera, fins a Prats de Molló.

Una travessa nocturna com aquesta –sota un cel estrellat i amb l’única complicitat de la lluna minvant- i l’olor de les metxes enceses emulaven a la perfecció el pla d’alliberament de Catalunya que va acabar amb el complot de Prats de Molló de 1926. Allí, però, aquest cop no hi serien ni en Macià, ni els gendarmes, sinó la mama, que s’havia llevat ben d’horeta per carregar-los les motxilles al cotxe.

Des d’aquest punt i fins al coll d’Ares, 800 metres de desnivell, 14 quilòmetres i prop de dues hores i mitja de pujada que van exhaurir les forces del papa. A Camprodon, els ciclistes van encalçar la comitiva oficial i el papa va baixar de la bici per fer tasques d’organització i intendència.

La resta és ben coneguda: la caravana estava integrada per atletes del Serra Marina, del Club Excursionista de Vilassar i un parell de ratolins de camp, amb diversos vehicles de suport. En relleus de mitja hora, aproximadament, la flama va anar acostant-se al Maresme. A Granollers, la columna es va dividir: la meitat cap al coll d’Òrrius, i l’altra, cap a Font de Cera.

A les nou del vespre, la flama veia el mar. A Alella Parc s’hi va afegir una colla de veïns, que la van acabar d’escortar fins a la Riera. Els Dimonis del Vi van llançar unes salves de benvinguda i van calar foc a la pira. La virulència del foc va arrugar les fulles dels plàtans i va engolir-se, d’una glopada, la parella de ninots que coronaven la foguera. S’han cremat els ninos. Després de l’ensurt inicial, vaig reposar-me menjant-me una botifarra i ballant uns crusaítos al ritme de la disco-mòbil.